620 dies des de
Eleccions al FCBarcelona

Reflexió

M'assabento que per a la preinscripció a les escoles bressol no hi ha zones de proximitat. Si no està al teu districte .... 
  • Escola Bressol Montserrat a 950 metres 13 minuts costa amunt => dins del districte
  • Escola Bressol Barrufets a 450 metres ( 5 minuts a peu plà ) => Fora del Districte

Pares‎ > ‎

Pensaments com a pare

La prova del son

13/04/2010 1:54 publicada per Oriol Carcellé Bayona   [ actualitzat el 20/04/2010 6:46 ]


Aquesta nit hem fet la prova del son al Roger. Ahir a les 21:00 hores entràvem a l'Hospital de Nens de Barcelona amb la maleta plena de tot el necessari per passar la nit: pijama, bolquers, bibi, llet cereals, el conte de l'Elefenat Elmer, l'Elmer, els cotxes de cars, fins i tot la llumeta que li posem a casa, que no vam poder endollar enlloc. 

A la porta ja ens vam haver d'acomiadar de la mare, i fins aquí tot bé, el Roger semblava tranquil, com si anéssim d'hotel pare i fill. La infermera, una mica seca i seriota, tot s'ha de dir, ens va guiar fins a l'habitació i em va dir que li anés posant el pijama al Roger que ara vindria. Quan va tornar venia amb un gorro com de piscina amb una espècie de ventoses repartides uniformement, i del qual en sortien un munt de cables. Després de comprovar que li venia petit, en va portar un altre més gran. 

A mesura que li anàvem posant andròmines a sobre, en Roger cada vegada estava més neguitós, sobretot quan li van haver de posar uns tubs al nas. La veritat és que tot plegat era bastant engorrós, i encara més per un nen de 2 anys i poc que es troba fora de casa i ple de cables per tot arreu. També li van posar un gel amb xeringa a través de les ventoses del gorro que portava, i només li faltava això i una màquina espatllada que no parada de pitar i fer sorollós, per què es poses a plorar. 

Per no voler, no volia ni les pipes, i va estar molt nerviós una bona estona. De tant en tant entrava la infermera i amb la seva veu seca i seriosa li deia que havia de dormir que si no el pare hauria de marxar! Quines coses de dir-li !! I encara deia que quan entrava ella callava, és clar que callava pobret ! Finalment, en Roger va acceptar que li expliqués el conte de l'Elefant Elmer, i sembla que li va servir per asserenar-se una mica, cosa que em va permetre que acceptés la pipa. I oli en un llum, xumet a la boca, xumet a una mà, xumet a l'altre, i a respirar cada vegada més tranquil. Jo intentava acompanyar-lo amb respiracions profundes, agafant-lo de la maneta i mirant-lo als ulls amb la mirada més serena que podia, i mica en mica els ulls se li van anar tancant. 

Finalment es va adormir prop de les 12 de la nit, buff quina batalla!! Però no dormia del tot tranquil, a casa quan ja porta una estoneta dormint, la pipa li cau i la respiració és una altra. Ahir pràcticament tota la nit va anar xumant de tant en tant, intranquil. La resta de la nit, va ser un estar patint tota l'estona per què amb els seus moviments nocturns, no arrenqués de viu en viu tot el manyoc de cables, o perquè no caigués del llit, o topés amb la paret. Tot i els esforços la infermera havia d'entrar sovint a re-connectar algun dels cables del tinglado aquest. Així que, si mai us hi trobeu, esperem que no, sapigueu que la prova del son també és per l'acompanyant del nen, que us escriu això des de la feina sense haver dormit res. 

Resumint, una experiència gens agradable pel nen, que a més ha vist com la infermera a 2/4 de 7, em deia que l'anés despertant, quan precisament dormia les hores més plàcides de la nit. Ara a esperar un mes els resultats, que la veritat no sé de què coi han de servir, la nit que ha passat el Roger allà no té res a veure amb les nits quan dorm a casa. Algú pot fer apnees amb un xumet a la boca i sense acabar d'agafar el son profund del neguit ?

Classes de prepart II

21/03/2010 13:25 publicada per Oriol Carcellé Bayona

Aquest passat divendres vam tornar a tenir classe de prepart. Aquesta vegada tots dos hi havíem d'assistir a la mateixa hora per a una classe teòrica, cosa que vulguis que no et fa sentir una mica més integrat o en igualtat de condicions. Però la sensació va durar ben poquet, ja que un cop vam entrar a l'aula i veure un breu índex de punts a tractar a la pissarra, de seguida em vaig adonar que poca cosa hi podríem dir. El tema era, com potser ja deveu haver-vos imaginat: la lactància.

Així que un cop passada la decepció pel tema del dia, em vaig disposar a escoltar atentament tots els consells, tècniques i postures sobre l'alletament. Vaig constatar amb sorpresa que el 100% de les parelles assistents havien escollit ja, que donarien llet materna als seus fills. No és que m'esperés uns resultats molt diferents, però no un 100%. I és que com ja deveu haver sentit i llegit en més d'una ocasió, l'alletament matern és el millor que podeu oferir als vostres fills, no obstant, tot i que la major part de les mares inicien l'alletament matern, existeix un alt percentatge de casos en què no s'arriba a aconseguir. Deixant de banda els casos en què per raons de salut de la mare l'alletament matern no és recomanable (com en cas d'anèmia de la mateixa), la manca d'informació, l'estat d'ànim i de cansament de la mare, les pressions externes i internes de familiars i amics, el mal assessorament a la clínica, o la inexperiència del primer part, fan que moltes vegades es desisteixi abans d'hora. 

Si una cosa em va quedar clara de l'experiència viscuda amb en Roger, el nostre primer fill, del què hem pogut anar parlant amb altres parelles, com també d'aquesta classe, és que cal molta paciència, serenitat i saber què es pot esperar que passi durant els primers dies d'alletament del nadó. I és aquí o entra el nostre paper, el dels pares, la de procurar a la mare, aquest entorn de tranquil·litat i intimitat que li farà falta per poder iniciar l'alletament amb la paciència i serenitat que requereix. Procurar que l'alletament pugui començar el més aviat possible, mantenir a ratlla visites d'amics, familiars i coneguts, i encara més als seus comentaris, i procurant que la mare es pugui dedicar el més possible a establir aquest vincle amb el vostre fill. 

I recordeu, sobretot, molta paciència i ... serenitat.      

   

Classes de prepart

15/03/2010 4:05 publicada per Oriol Carcellé Bayona   [ actualitzat el 15/03/2010 12:39 ]

Aquest divendres passat vaig assistir a la primera classe de prepart. Tot i que ja estem esperant el segon fill, i ja hi havíem assistit per al primer, vam decidir apuntar-nos-hi, primer de tot per què és increible com s'obliden les coses, i segon perquè és bo per a la mare anar a les classes en que es  treballa la preparació del cos per al part. 

Aquest cop la meva dona va triar un lloc diferent que en l'anterior embaràs: http://www.llevadonas.es/ . La raó principal de canviar de lloc va ser per què es trobava més aprop de casa, cosa que ens facilitava la logística. Hem de pensar que ara som un més. Però també, perquè es tractava d'un curs més reduiït que ens va semblar apropiat per a un segon embaràs. Les classes les imparteixen llevadores, una fisioterapeuta i una infermera.

Als pares com sol ser habitual ens convoquen per que hi anem una mica més tard, no hem d'oblidar que qui ha de preparar el seu cos és la dona, i que per molts estiraments i postures que fem els pares .... Així que cap a les 8 del vespre vam començar arribar els que també anomenen acompanyants, i només entrar per la porta ja ens van donar un llibretet sobre tot el procés de l'embaràs, part i postpart. La veritat és que fins aquest moment, i crec que sobretot quan ja es tracte del segon, el pare no és del tot conscient que la cosa ja està aquí a la cantonada. El tragí del dia a dia no et deixa ser conscient del pas de les setmanes, i tot i que assisteixes a totes les visites ginecològiques, n'ets i no n'ets conscient al mateix temps. Així que als pares, també ens va molt bé assistir-hi, ja que et fan prendre consciència que ens hem d'anar preparant. 

Un cop les dones ja havien acabat la classe d'exercicis físics, i s'havien canviat, ens van fer entrar a tots a una sala amb dos o tres rengleres de cadires, una amb un coixí i la del costat sense, una amb un coixí, la del costat sense. De seguida em vaig adonar que el coixí no era pel mal d'esquena que havia patit durant tota la setmana, arrel dels nervis de les preinscripcions escolars (ja en parlaré un altre dia) , i d'un mal gest canviant al Roger, el nostre primer fill. Evidentment era per a les embarassades, i em va semblar un detall d'agrair.

Abans de res ens van passar llista i ens van comentar que faríem una classe completa conjunta pare i mare, durant les darreres dues sessions del curs. Serà el dia en què entrarem els pares en acció! Un cop repartits en dues sessions per motius d'espai, va entrar la llevadora que ens havia de fer la classe. Només veure-la ja vaig notar que era d'aquelles persones que tenen un nosequè especial que et fa sentir a gust, i que transmet energia positiva a raudals. Amb un llenguatge planer, senzill, trencant i fent miques llegendes urbanes varies, i amb tocs d'humor i de serietat segons convenia, ens va deixar embadalits. És d'aquelles persones que generen confiança i tranquil·litat. Lluny de dogmatismes d'una banda o d'altra de l'espectre que existeix en aquest afers, el seu discurs va lluir per sensatesa i sentit comú. Xapó!! 

Al final de la classe ens van passar un parell de vídeos del part, des de l'anestèsia a l'expulsiu, i tot i que era pare repetidor, i haver estat present durant el part, no hi veus mai el detall i la proximitat que proporciona una càmera intrèpida. Ja em quedava lluny la visió d'aquell documental del National Geographic, i la veritat és que és impressionant. Tot i ser virtual, tots els pares presents vam aguantar com uns valents!! No cal dir que les mares també ;)

1-3 of 3